És breu la vida que la natura ens ha concedit, però el record d'una vida ben esmerçada és perenne.

La majoria de gent vivien de l'agricultura, principalment del cultiu de la vinya, que aleshores ocupava més de la meitat de l'extensió del nostre terme municipal. Els amos de les grans propietats, com can Vinyals, can Mas, can Capella, etc., arrendaven terres als pagesos més humils anant a parts al quart, però també hi havia altres propietaris menys escrupulosos que exigien d'anar a parts al terç, i els pobres malaventurats que, no disponien d'altres recursos, es veien forçats a avenir-s'hi havien de treballar a la desesperada. Gairebé cap d'aquests nombrosos parcers no solia desaprofitar ni una de les ocasions que se li presentaven al llarg de l'any d'anar a fer jornals en altres terres, per tal d'ajudar a sostenir la seva migrada economia. A partir de 1889, la plaga d la fil·loxera va anar destruint totes les vinyes sentmenatencas, amb gran perjudici dels pagesos, que tenien en el vi la seva principal font d'ingressos. Ara, l'any 1895 estaven enfeinats a replantar-les de nou amb cep americà, seguin l'experiència dels francesos, que ja havien patit abans que nosaltres aquella terrible malvestat.
A més de la vinya i altres conreus, es cultivava el cànem, i una munió d'artesans el treballaven i l'utilitzaven en la fabricació casolana d'espardenyes. Va arribar a ser tal l'abundància de producció, que els calia anar a d'altres poblacions i mercats per donar sortida al seu producte.

Respecte a la indústria tèxtil, hi havia la fàbrica dels senyors Valls i Perdigó ---popularment anomenade "el vapor" perquè era moguda per una màquina de vapor--- i la dita "quadra nova", establerta al carrer de Castellar, on ara hi ha el corral de cal Vivet, amb telers que els teixidors havien de fer funcionar amb la força dels seus braços i cames. Aquestes dues fàbriques proporcionaven feina a molta gent, principalment a les dones i als infants, ja que, en aquells temps, els que no eren de casa bona a deu anys ja solien abandonar l'escola per posar-se a treballar. De tota manera, el 1898,amb la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico, que havien estat un bon mercat per els teixits catalans, es va iniciar una forta crisi en el ram tèxtil que va deixar molta gent sense feina
La immensa majoria dels sentenatencs pertanyien, doncs, a la classe treballadora: els anomenats "pobres de solemnitat" eren pocs i els rics que podien prescindir de treballar també eren escassos, ja que els grans propietaris s'havien desplaçat a viure a Barcelona o a Sabadell. Si tenim en compte que en la celebració de l'U de Maig de 1890 es va començar a reivindicar la jornada de vuit hores i no es va aconseguir fins bastants anys més tard, ens adonarem que tant els jornalers del camp com els obrers de les indústries treballaven moltes hores al dia per guanyar un jornal escarransit que els arribava just per vestir i menjar. Per tant, les condicions de vida d'aquests obrers eren molt diferents de les que pot tenir avui dia un treballador; a hores d'ara, u treballador gaudeix d'un seguit d'avantatges i drets socials, tals com cobrar si es troba en situació d'atur, disposar d'uns serveis sanitaris, tenir un període de vacances anuals, percebre una pensió des del moment en què es jubila, etc. Tots aquests drets i d'altres d'igualment importants, com el de l'educació, que avui ningú no posa en dubte i que més aviat es pretén millorar, eren inexistents aleshores, i per això no és gens estrany que sorgissin associacions de tot caire --- principalment sindicats--- que pertenien redimir els obrers del seu estat de pobresa i d'ignorància. Però el moviment obrer no era vist amb bons ulls pels governs conservadors, mentre que els governs liberals li permetien una certa actuació. Per això, segons el partit que es trobés en el poder, es podia actuar legalment o no. Molts de nosaltres hem sentit explicar als nostres pares i avis que, en aquella època, els representants dels treballadors de les fàbriques i dels jornalers s'havien de reunir d'amagat als boscos de can Peric i de can Baigual per por de ser descoberts i detinguts.

Entre el anys 1893 i 1897 es van produir a Barcelona tres atemptats molt greus: contra l'exèrcit, en la figura del capità general Martinez Campos, contra la burgesia, amb el llançament d'una bomba des de el cinquè pis del Gran Teatre del Liceu, i contra la religió, a la processó del dia de Corpus al seu pas pel carrer de Canvis Nous, que va causar vuit morts i més de quaranta ferits. Tot això va fer que Barcelona fos coneguda amb el sobrenom de - la ciutat de les bombes -.
La nostre població, geogràficament ben pròxima a ciutats tan importants com Barcelona, Sabadell i Terrassa, i que constituïa un petit però fidel reflex de la societat d'aquell temps, forçosament s'havia se sentir influïda per tots aquells esdeveniments que marcaven la presa de consciència de la classe treballadora com a tal dintre d'una societat on les diferències de classe eren molt accentuades, i en alguns casos escandaloses.
El mateix any 1895, també va començar la insurrecció a Cuba, amb els consegüents embarcaments de soldats que els vaixells s'emportaven mar enllà, insurrecció que acabaria, després de tres anys de guerra, amb el desastre de 1898 i la pèrdua de les restes de l'imperi d'ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines.
Dintre d'aquests context social i econòmic va començar a fer camí la nostra Societat Coral.
A mitjans del segle passat, el músic i poeta català Josep Anselm i Clavé va tenir la bona pensada de fomentar entre els obrers l'afecció al cant coral per omplir les poques hores de lleure que els deixaven les llargues jornades de treball i així apartar-los del joc i la beguda. Posant en pràctica la seva idea, l'any 1850 va crear la primera societat coral de tot Espanya, La Fraternitat, que serviria de model a moltes altres societats corals que es formarien a partir de llavors.
Al nostre poble, un nombrós grup d'homes, majoritàriament joves, que, després de la jornada al camp o a la fàbrica, es trobaven habitualment a la cerveseria Valentí --- popularment coneguda també com "el cafè de baix"--- per fer tertúlia, seguint el corrent d'aquella època van formar un cor claverià. D'aquesta manera va sorgir en aquell establiment la Societat Coral La Glòria Sentmenatenca, que, con es pot observar, encara no havia incorporat el qualificatiu d'Obrera al seu nom. Tot això succeïa l'any 1895, tal com ho proclama el nostre vell estendard, que avui conservem com una relíquia.