EL SANT PROTECTOR
La història dels dos principals sants que porten el nom de Fruitós pertany a la Península ibèrica. L'un, nascut al principi del segle VII, va participar a la introducció del monaquisme a Hispània, amb la fundació de monestirs a Lleó, Galícia i les terres que són ara el Portugal. Bisbe de Dúmio i arquebisbe de Braga, morí vers l'any 665. S'en conserven dues regles monàstiques, a l'una de les quals es troba la descripció del pactum, fòrmula de professió religiosa que serà posteriorment bastant aplicada.
No obstant, no sembla pas probable que les esglésies posades sota el patrocini de sant Fruitós a Catalunya tinguessin aquest sant com a titular. Quasi segurament totes elles eren dedicades a un altre sant del mateix nom, que, éssent bisbe de Tarragona, va sofrir el martiri, juntament amb els seus companys diaques Auguri i Elogi, durant el regne dels emperadors Valerià i Galiè, l'any 259. La festa s'en celebra el 21 de gener.
Les relíquies d'aquest sant Fruitós tarragoní van circular posteriorment per tot l'Occident cristià: a Andalusia, al segle VII, a la Gàlia, a Itàlia del Nord, i fins a l'Àfrica del Nord on ja havien arrivat en vida de sant Agustí. Això explica com grans escriptors cristians primitius coneguessin el sant i el seu martiri, i en fessin el panegíric. El primer de tots, Prudenci, en un cèlebre poema on exclama: Arribarà l'hora per a un món enderrocant-se on Fructuós et salvarà de perirde l'incendi, o Tarragona!
L'aspecte més important d'aquesta diàspora de les relíquies correspon, naturalment, a la dispersió paralel·la de la devoció. i, sobretot, al fet que, alhora des de Ligúria i des de França (Moissac), el culte en fou promogut i extès pels benedictins primitius i pels monjos de Cluny. D'aquí prové el nombre relativament important de santuaris dedicats al sant Fruitós de Tarragona que es troben a la Catalunya vella, abans i tot de la reconquesta de la ciutat de Tarragona (on la devoció hi és documentada l'any 1091). El nucli més dens es troba a la Credanya i el Conflent, on sembla el vestigi lògic d'una difusió del culte en forma estel·lar partint d'un o dos monestirs benedictins, entre ells el de Cuixà: parròquies o antigues parròquies de Brangulí, Cameles (documentada al 1010), Iravalls, Llo, Marians, Quers, La Roca d'Albera, Tauninyà ( doc. 871) i Músser, de la Cerdanya. També podrien representar una projecció de la devoció seguint el mateix sistema les parròquies que tenen sant Fruitós com a titular al bisbat de Girona, però la dispersió ja hi és menys densa, i pot fer pensar també en un desplaçament linear de relíquies: La Vall de Santa Creu (Alt Empordà, doc. 866), Aussinyà (Besalú, doc 975), Els Masos de Pals, i Llofriu (Baix Empordà), Brunyola (La Selva, doc.1106). També admetrien aquesta darrera interpretació sense descartar la primera les parròquies o capelles del bisbat d'Urgell: Guils del Cantó (Urgellet), Boldís Subirà (Vall de Cardós); a Aramunt (Conca de Tremp, doc. 823), a Balastui (Pallars, doc. 920), a Aransis (Conca de Tremp), i d'altres. Així com els temples existents al bisbat de Vic i de Barcelona: Parròquies de Balenyà, de Castellterçol (doc. 1040), Sant Fruitós de Bages; capelles a Granollers de la Plana; a Terrassa ( capella del castell), a Barcelona (doc. 1048), a Sant Esteve de Cervelló, etc. La devoció sembla implantada més recentment i indirecta: Manresa, Figueres, Guissona, ect.
La devoció popular a Catalunya no ha depassat mai l'àmbit local; i queda consignada en els Goigs, alguns dels quals daten del segle XVII:
|
(...) Si fonc terrible cruesa
lo cremar el vosre cos,
major fou vostra fermesa,
gloriós sant Fruitós. |
|
(...) Puig de tot fruit nomenat
lo gran donador sou vos,
vullau ser nosatre advocat,
bisbe i màrtir Fructuós. (...) |
La capella de Sant Fruitós, de Can Fruitós de Sentmenat, per la data de la seva documentació i d'altres característiques, queda ben certament emmarcada dintre la devoció tradicional de la Catalunya vella al bisbe i màrtir tarragoní.
|
